| |
El gran personalista cristià Emmanuel
Mounier declara: “Tot és polític, encara que allò
polític no ho sigui tot”. Fabio Konder Comparato, jurista
i militant, malgrat les greus decepcions que ha sofert amb la política,
afi rma categòricament: “Fora de la política, no hi
ha salvació”. Gilvander Moreira fa la mateixa afi rmació
en aquesta Agenda. Diversos instituts espanyols, especialistes en joventut,
van constatar en una enquesta que el 60% del jovent no sent cap interès
per la política. El poble senzill de les nostres regions de l’interior
del Brasil parlava i parla de la política, a priori i a posteriori,
com d’un mal: “estar polític” amb algú
és estar-hi renyit.
En què quedem? Política sí o política no?
En aquesta Agenda Llatinoamericana Mundial del 2008, després
de parlar de democràcia a l’Agenda 2007, creiem més
que oportú parlar de la política.
Cal reconèixer que la decepció que ha vingut provocant la
política, pràcticament a tots els països, crea una
actitud de desconfi ança, de menyspreu i fi ns i tot d’indignació
envers la política. Quines en són les causes? Desgraciadament
és fàcil enunciar-les: els escàndols de corrupció
i nepotisme, la falsedat de les promeses electorals, les aliances espúries,
la inèrcia interessada de les oligarquies nacionals, la submissió
de governs i polítics a la macrodictadura del capitalisme neoliberal...
L’experiència col·lectiva, a gairebé tots els
països, sobretot al Tercer Món, és d’un ball
de sigles que encobreixen, totes elles, la mateixa pseudopolítica
regnant en el poder, en el lucre, en el privilegi. De la política
se n’ha fet un negoci, el recurs de les elits que es van succeint,
sempre les mateixes, obertament a la dreta, consagrant l’statu quo.
Diu l’acudit: “Ja n’hi ha prou de fer política
amb la política! Deixeu-la per allò que és: per fer
negocis!”.
Aquesta política cal que mori. Mundialment ja és una política
morta per a la societat que vol viure humanament i construir un futur
autènticament democràtic, participatiu, humanitzador, sense
aquestes desigualtats que clamen al cel. L’economia creix però
alhora també ho fa la desigualtat. Els plans estructurals d’ajustament,
exigits als països pobres, des de la política en exercici,
han fracassat, suposant molt de dolor, molta misèria i fi ns i
tot molta sang. Stiglitz escriu al seu llibre Cómo hacer que funcione
la globalización: “L’actual procés de globalització
està provocant uns resultats desquilibrats tant entre països
com a dintre seu. Es crea riquesa, però hi ha massa països
i persones que no en comparteixen els seus benefi cis (...) Aquests desquilibris
globals són moralment inacceptables i políticament insostenibles”.
S’ha afi rmat oportunament que la desigualtat assassina la mundialització;
i es fa una convocatòria per a un procés múltiple
en llocs i en maneres al servei d’una “mundialització
equitativa”, que reparteixi el benestar i que suprimeixi la misèria.
De la política se n’ha de fer un exercici bàsic de
ciutadania. La ciutadania és el reconeixement polític dels
drets humans. Perquè som humanitat som societat. El fi lòsof
italià Giorgio Agamben afi rma: “La separació entre
allò humà i allò polític que estem vivint
actualment és la fase extrema de l’escissió entre
els drets de l’home i els drets del ciutadà”.
La nostra Agenda fa un recorregut per la història de la política.
Confronta l’exercici de la política real amb els drets humans,
amb la ciutadania, amb les cultures, amb la laicitat i el diàleg
interreligiós, amb l’ecologia, amb els mitjans de comunicació.
Aquesta política real té a les mans la manipulació
de l’opinió pública i “la colonització
de les subjectivitats”. Per a la majoria de la humanitat és
una política que cal que es mori, que ja és una política
morta. I, això no obstant, la política, l’altra política,
no pot morir, precisament perquè la humanitat no pot viure sense
ella. La política és l’organització de la vida
humana, el procés de la societat. La política és
més que una dimensió, acapara totes les dimensions de la
vida social.
Denunciant a la nostra Agenda la política iniqua, reivindiquem
la veritable política. Una política “altra”,
de justícia, de transparència, de servei, de participació.
Programada i viscuda localment i undialment. Renovant les instàncies
tradicionals, les majories caduques i injustes, i propiciant instàncies
noves. Formant políticament la ciutadania. Suggerint actituds,
processos, campanyes; ajudant a cercar solucions. Ja sabem que “agenda”
és “allò que s’ha de fer”. Aquesta edició
de la nostra Agenda, doncs, vol ajudar a pensar i a assumir allò
que cal fer per tal que la política visqui, ressuscitada, lluny
dels “sepulcres blanquejats” i sigui una política humana
i humanitzadora.
Amb Max Weber, volem distingir entre la política
com a professió i la política com a vocació. Rubem
Alves va escriure, en un memorable article Sobre política y jardinería:
“De totes les vocacions, la política és la més
noble... De totes les professions, la política és la més
vil”. Diversos especialistes escriuen a la nostra Agenda, proporcionant
informació i pistes d’acció, particularment en àrees
més profanades o més oblidades: política i drets
humans, la dona i la política, la política i els mitjans
de comunicació, la política i el moviment popular, la política
i les cultures, la política i la religió, la política
i l’economia.
S’ha de somiar caminant. Volem i hem de ser polítics, fer
política. Ens autoconvoquem per entrar, dones i homes, -i cada
cop més les dones a les diferents esferes de la política-,
adults i joves, tots compromesos i esperançats, en aquesta gran
mobilització d’objectius, de fòrums, de campanyes,
de realitzacions. Demanem, somiant alt, que la política sigui un
exercici d’amor, la celebració diària d’una
convivència veritablement humana. Una política fraterna.
Un culte diari a la Humanitat i el millor culte al Déu viu. Volem
ser polítics i fer política, sense neutralitat possible,
sense equidistàncies hipòcrites. En el seu cèlebre
discurs de la universitat de Lovaina, el màrtir Sant Romero d’Amèrica
va afi rmar: “Estar a favor de la vida o de la mort. Cada dia veig
amb més claredat que aquesta és l’opció a seguir.
En això no hi ha neutralitat possible. O servim la vida o som còmplices
de la mort de molts éssers humans. Aquí es revela quina
és la nostra fe: o creiem en el Déu de la Vida o usem el
nom de Déu servint els botxins de la mort”.
|